Blog Helena Bellod

11/10/2019 | 0

CONFINAMENT I GESTALT: "HI HA UNA PART DE NOSALTRES QUE NO TORNARÀ A SER IGUAL". Entrevista a Helena Bellod per Magda Castillo.

“Hi haurà una part de nosaltres que no tornarà a ser igual”
CONFINAMENT I GESTALT:

  • El primer dels cafès, en aquest cas virtual, és amb l’Helena Bellod, psicòloga sanitària, terapeuta Gestalt i directora de l’Escola Gestalt de Catalunya-Girona. Hem parlat sobre el confinament i com pot afectar-nos des d’una mirada gestàltica; un tipus de teràpia humanista i holística que té els seus inicis als anys quaranta i cinquanta. Gràcies Helena per aquesta estona compartida, jo tampoc seré la mateixa després de l’experiència.

    - Des d’una mirada gestàltica, com ens pot afectar el confinament?

    Amb la Teràpia Gestalt parlem de tres tipus d’adonar-se. L’adonar-se intern és el que passa de la pell cap a dins, com serien totes les reacciones fisiològiques i emocions que jo puc sentir: em costa respirar i sento por. L'adonar-se extern és tot el que és obvi, evident, el que passa de pell cap a fora i que tots podem veure: el full és de color blanc. I finalment, hi ha l’adonar-se fantasia, que inclou tots els pensaments, prejudicis, els nostres records, la capacitat d'anar al passat, al futur; la capacitat d'imaginar-nos coses i situacions.

    En aquest període de confinament, el que veig que està succeint per les teràpies que fem és que la gent acostuma a anar-se'n a la fantasia, imaginant-se un futur incert. Imaginar-nos com serà el futur quan realment no ho sabem provoca una sensació de no control. Des de la fantasia, molta gent tendeix a anar cap a la catàstrofe: no tindré feina,  no sé com pagaré el lloguer... Tot pot formar part de la realitat i, alhora, moltes coses que ens imaginem no estan passant.

    - Què ens pot ajudar en aquests casos?

    El que ens pot ajudar és atendre les nostres sensacions internes, les nostres emocions; donar-los l'espai i buscar la manera de regular-nos amb el que necessitem del nostre entorn. Atenent allò del que sí que ens podem ocupar aquí i ara, confinats a casa o treballant, depenent de la situació de cadascú. És a dir, diferenciar quan ens pre-ocupem i quan ens ocupem; ja que tenim molta tendència a través de la fantasia a pre-ocupar-nos de qüestions de les quals no ens en podem ocupar.

    - Estar informades de quina manera ens ajuda?

    Segons la persona. Hi ha certs tipus de personalitat que mantenir-se informat els calma. A d’altres els augmenta l'angoixa. Aquí caldria veure quin efecte té en mi, ja que no hi ha una sola manera de fer-ho. Jo mateixa miro les notícies al matí i a l'hora de dinar i són els meus moments; si no ho faig, em genera angoixa perquè necessito saber què està passant o cap on està evolucionant tot una mica. Hi haurà persones a qui això els farà més mal que bé. Si el fet d'estar veient les notícies fa que se'm dispari encara més la fantasia i implica que em desconnecti del que sento i del meu entorn -que és del que sí que puc ocupar-me- la recomanació seria deixar de mirar les notícies o no mirar-les tant. 

    - El temps present sembla que es fa més present?

    No estem acostumats a viure en el present. De fet el present és poder atendre el que hi ha en el meu ambient aquí i ara, a casa meva. Això és presència. Puc atendre les meves necessitats internes i puc atendre a la persona que tingui al costat; però no més. I això ens ho acota i és del que parla la Teràpia Gestalt al cap i a la fi. 

    "El present és poder atendre el que hi ha en el meu ambient aquí i ara, a casa meva".

    - I el tema de mantenir les rutines?

    A mi això m'ha atabalat molt; he rebut socialment una demanda de “seguiu actius”. Seguiu la rutina: ara classes de ioga, ara classes de no sé què, ara aprofita per fer aquest curs o l’altre. Per mi ha sigut un bombardeig que m'ha atabalat més que el confinament en si. M’ha sobtat veure inclús les notícies fent publicitat de totes les coses que s’ofereixen. Quin introjecte social, quina idea de fons ens estan donant? Seria veure'l. Què fa que no pugui estar tranquil·la, relaxada i descansant?

    - El ritme de vida ens porta a fer.

    Sí. I el missatge de fons que m'ha arribat és com una dificultat total de l'autoregulació de cadascú. El que està fent està atabalat perquè està fent a més no poder i en ser tot telemàticament, encara cansa més. I el que no està fent s'està sentint malament per no fer. Sembla que fem el que fem estarà malament. És un desgast increïble.

    - "Tinc moltes altres coses a fer”.

    Sí, i “més importants”. Això ens hauria de convidar que hi hagi un canvi de consciència; si fos global seria fantàstic, però sobretot individualment. - Realment és això el que vull? M’agrada com estava vivint fins ara? Què és allò que veritablement trobo a faltar? 

    - Persones que no estan acostumades a estar amb un/a mateixa ni tenen consciència de les seves necessitats, quin món que s'obra, no?

    Sí, és una oportunitat per començar-se a mirar al mirall. Hi ha gent que està acostumada a estar tot el dia fora i aquest confinament els està portant a llocs que no estan acostumats a freqüentar.

    - I com es fa això si no m’ho han ensenyat mai? Com em miro a mi?

    Jo sempre parteixo de la base de saber-se avorrir i, des d'allà, poder crear. Des de l’avorriment pot néixer alguna cosa nova en mi, una necessitat. Aprendre a estar amb mi no vol dir estar sola, donant voltes al cervell, plantejant-me constantment qui sóc, què faig aquí i fer-me preguntes existencials. Seria més aviat poder escoltar quina és la necessitat de cada moment i anar-la regulant. Si ara estic sola i em ve de gust descansar deu minuts, descanso. Si em ve de gust escriure, escric. Si em ve de gust beure aigua, bec aigua. Si vull pintar, pinto. Poder anar escoltant en cada moment què em ve de gust; però per poder arribar aquí cal sortir de l’automàtic. Aquest automàtic de fer coses que hem intentat seguir amb el confinament. Hi ha d'haver un punt on jo m’avorreixo. Un moment on pugui dir: i ara què faig? Quan caiem en aquesta desídia tendim a torturar-nos i a dir-nos coses de l'estil: no saps estar sola. Tot això s'ha de poder transitar, perquè després en surtin coses noves. D'aquest buit, d'aquest avorriment, d'aquest "no sé què vull". Per saber què vull primer he de poder contactar amb el no saber i sortir de l’automàtic.

    Per saber què vull primer he de poder contactar amb el no saber i sortir de l’automàtic.

    - Un automàtic molt lligat al futur?

    I al record d’allò que m'agradava i crec que m'agrada i no he actualitzat. Si cada dia a les set anava a fer ioga, ara me'n vaig a fer ioga perquè m'agradava; i potser avui no em ve de gust. Seria sa poder-ho afinar una mica més. No basar-nos en el record de qui érem, sinó poder-nos actualitzar; ja que a cada moment som una persona diferent.

    - És una oportunitat per estar més en contacte amb la por o la tristesa?

    Sí. La por, la tristesa i la ràbia són tres emocions que socialment no estan ben vistes. Ara comença a haver-hi una mica d’educació emocional i comença a haver-hi una mica més d'espai per totes aquestes emocions; però d'entrada no estan ben vistes. Aleshores és molt fàcil que hi hagi una idea, un introjecte o una creença de fons, que des de petits i socialment ens estigui dient que la tristesa no serveix per a res; o que no tingui por, “perquè no passa res”. Traient importància al que realment ens està passant. Si mirem una mica l'etimologia de la paraula emoció ve de e-motion, que vol dir energia en moviment. Aleshores, d'alguna manera, l'emoció és el nostre impuls a la vida.

    - Com podem aprendre a gestionar aquestes emocions?

    Per a mi és molt important poder entendre que l'emoció té un procés; que comença i acaba. Que no és infinit. Moltes vegades tenim la fantasia que si entro en la tristesa serà infinita, que si entro amb la por entraré en un pànic que no podré sostenir, que si contacto amb la ràbia quasi que puc matar algú. Tota emoció té un procés en què puja i baixa. Fa com una campana de Gauss. Poder expressar aquestes emocions permet que la corba es pugui donar; que pugi i que baixi l'emoció per tornar a la zona zero, de buit, fins que vingui una altra cosa. Hi ha molta gent que es pensa que allò que realment ens fa mal és l'emoció en si i no és així. L'emoció quan pot sortir és alliberadora. El que ens fa mal de veritat és la resistència que posem a sentir-la. Entrem en una lluita, i aquesta resistència de no voler sentir-la és el que realment ens fa mal. I confonem aquest dolor de la resistència amb l’emoció. La idea seria poder-li fer lloc. Si em ve una emoció i tinc ganes de plorar, ploro.  Expresso la tristesa, l'escric, la crido, el que necessiti fins que pugui fer el seu procés i pugui sorgir una altra cosa. Si no, em quedo amb aquesta resistència, fent força, i és un desgast d'energia molt important; que és quan començo a no dormir bé, a no sentir-me bé o a tenir molèsties al cos.

    L'emoció quan pot sortir és alliberadora. El que ens fa mal de veritat és la resistència que posem a sentir-la.

    I quin paper juga l'altre en tot això?

    Com a mare, per exemple, no em negaré les ganes de plorar. Des de l'adulta que soc puc dir-li al meu fill que em sento trista per “x” motius i que necessito plorar. És important deixar-li clar que no és culpa seva; perquè els infants tendeixen a fer-se responsables i sentir-se culpables del que els passa als pares/mares. Com l’adulta que soc me'n puc fer càrrec i no és una cosa que ell hagi de recollir ni tan sols abraçar-me; és feina meva.

    En l’àmbit de parella, és un canvi de món. Venim d'unes rutines i d'uns pactes explícits i implícits que fins ara més o menys ens han anat funcionant; depenent de la parella. Ara això és una actualització. És un tornar a començar, un reset; perquè les teves rutines i les de l'altre han canviat totalment i segurament les teves necessitats i les de l'altre també ho han fet. Per a mi el més important és poder explicitar tots els pactes que hi ha implícits; posar-los a sobre la taula. Què s'està donant per fet, com s’està funcionant. Per exemple, si la mare sempre és qui arriba a les nou del vespre i el pare és el qui s'encarrega del sopar; ara que la mare no està arribant a les nou perquè no pot sortir de casa, ho haurem d'actualitzar. És un exemple molt pràctic, però també seria en l'àmbit emocional i afectiu. Quin espai ens estem donant com a parella i quin espai ens donàvem abans? Seria anar actualitzant-nos, explicitant aquests pactes implícits que tenim. 

    - És una oportunitat d'autoresponsabilitzar-te? Sembla que tenim menys excuses.

    Sí. I alhora cadascú trobarà el seu mecanisme o ajust per no fer-ho. Des de la Gestalt parlem d’ajustos o mecanismes que ens ajuden a sobreviure. Són maneres que tenim de contactar i, a la vegada, evitar el contacte. En funció del moment i de la situació que vivim serà més o menys adaptatiu.

    Per exemple, hi haurà gent que ho projectarà cap a fora i els serà molt fàcil enfadar-se amb el seu cap perquè hauria d'haver fet allò i no això, amb els del govern o amb la seva mare perquè l'està trucant cada dia.

    Tot plegat pot ser una manera de desviar i no actualitzar què és el que necessito jo a cada moment; per evitar contactar amb aquest buit o amb aquest avorriment que parlàvem; amb aquestes emocions que no ens són agradables i que alhora són molt necessàries. Així evitem autorresponsabilitzar-nos del que ens passa.

    - En què consisteixen aquests ajustos i com ens poden ajudar?

    Els introjectes són idees o creences que m'he tragat sense digerir des de ben petita i dels quals no en sóc conscient. L'important és que els puguem fer conscients. Quan parlava que  hi ha una sobreactivitat fàcilment de rerefons estigui actuant la creença que se't valora pel que fas i no pel que ets. Això no ens està ajudant perquè arribarà un punt en què el meu cos i jo petarem. Hi ha moments en què necessito simplement no fer res. Alhora els introjectes ens ajuden a viure d'una manera adaptativa socialment. És la manera com jo percebo i aprenc del món i de l'altre; l'educació, els cursos que fem, tot està format per introjectes. El fet que jo vagi pel carrer i em pari amb el semàfor en vermell és una creença, una idea que m'ajuda a adaptar-me en aquest món social. Ara estem vivint un canvi important. I moltes creences que fins ara ens funcionaven pot ser que a través del confinament ens deixin de funcionar. És important anar posant consciència a quines són aquestes creences de fons que estan actuant en mi per poder-les deixar anar o poder-les agafar en cas que em serveixin.

    Un altre mecanisme o ajust és la projecció; que és posar en l'altre el que jo no sé acceptar de mi, sigui agradable o desagradable. Amb la situació actual la projecció ens pot ajudar molt a empatitzar amb l'altre. A projectar com es deu estar sentint una persona, què pot necessitar i, des d'aquí, ajudar-nos a tenir una mica més de consciència social i poder-nos acompanyar.

    Un altre mecanisme o ajust és la retroflexió. És energia que hauria d'anar cap a fora i acaba anant cap a mi mateixa: l'energia no desapareix sinó que es transforma. Estic molt enfadada i en lloc d'expressar-li a la persona allò que m'ha passat, m'ho trago i em quedo amb aquest run-run que m'acaba produint mal de panxa o mal de cap. La retroflexió, en aquests moments i sobretot en una relació de parella, pot ser nefasta. És important que pugui exterioritzar el que sento. I tampoc puc estar tot el dia, vint-i-quatre hores, fent-ho. És important que hi hagi una regulació. El que ens permet la retroflexió és la capacitat de retirar-nos, la capacitat d'estar amb nosaltres mateixos, de reflexionar, de mastegar i digerir el que m'està passant. I també és una font de creativitat.

    Trobem també la insensibilització: deixo de sentir el que està passant al meu cos, la necessitat que tinc i “tiro milles”. En aquests moments, és molt necessari saber què necessito per poder anar actualitzant aquest confinament i no disparar la fantasia. Insensibilitzar-me pot jugar-me en contra i pot ser un mecanisme d'evitació de contacte. Però en canvi per un metge que està a primera línia pot ser molt útil, ja que no pot dedicar-se tot el dia a plorar les morts; s'ha d'insensibilitzar i l'ajuda. O en una situació d’emergència o de risc ens pot ajudar a sobreviure, individualment i com a espècie.

    - Tema delicat. Com s'interromp el procés de dol quan no hi pots ser físicament?

    S’activa la fase de la negació; “si no ho veig, no ho crec,” que ja forma part d'una fase del dol. Si a sobre és amb aquesta distància, no puc acomiadar-me i no puc vivenciar com està marxant aquesta persona és més fàcil que em quedi allà enganxat. Sé que la persona està a l'hospital, que no està bé, que s'ha mort. Ho sé però no ho he vist, no ho he palpat, no ho he viscut. I aquí es pot tallar el procés. Gairebé quedo en un estat de xoc de no voler-m'ho creure; una negació més persistent. L’emoció es queda flotant. És aconsellable en aquests casos poder fer un ritual de comiat per aquella persona. Amb fotos, escrits, amb coses d'aquella persona, amb el que cadascú senti. I, quan es pugui, acostar-nos a tot el que seria el tanatori i recollir les cendres o el que sigui. I allà, acabar-ho de tancar, quan es pugui, com una cosa més palpable. Els rituals vénen de les cultures més antigues i no ho feien en va. És una manera d'acompanyar-nos.

    Hi ha persones que estan fent el dol i el ritual però que no ho poden compartir. Com encaixa aquí la solitud?

    És molt important en el procés del dol poder situar una línia temporal. Potser no tant a l'inici, quan estem més en xoc i negació. Però sí quan van passant els dies. En aquests casos es podria escriure una carta a la persona que ha marxat. I és molt important que aquesta carta li llegeixi a algú que m'estigui validant l'experiència; perquè a vegades quan sentim i estem en estats emocionals tan bèsties és molt important que hi hagi un testimoni que ho validi. És el que m'ajuda a veure que això comença i acaba. M'ajuda a veure que això està passant. Escriure una carta a aquesta persona, llegir-li a algú perquè aquesta persona ja no hi és o mirar de tenir contacte encara que sigui online o per telèfon i parlar d'aquesta persona; de tot el que recordo, tot el que vam viure, tot el que vam sentir. I si és amb algú que també la coneixia, millor. 

    Hi ha detalls que mostren que d'alguna manera emocionalment ens hem quedat allà: parlar com si la persona encara existís o el fet de mantenir l'habitació com si encara hi fos. Per això és tan important que fem coses que tinguin un principi i un fi.

    - Quin sentiment contradictori. Pèrdues, persones desbordades a primera línia i una oportunitat única per poder estar amb nosaltres.

    Es poden integrar les dues parts. Hi ha gent que està perdent familiars, gent que està morint, persones triplicant els seus horaris de feina i que se l’estan jugant cada dia. Tot això és una realitat que està passant i una altra és aprendre a valorar les coses, sentir-se agraïda.

    - Canviaran els valors?

    La primera setmana del confinament fèiem moltes bromes, tot eren memes. Ara que ja portem més setmanes això no està passant. Hem passat de fer bromes, d’un sentiment gairebé d'alliberació i celebrar tenir temps, a una sensació més d’angoixa, d'incertesa, de "què passarà".

    Crec que encara ens falta alguna fase més per viure però penso que estem vivint un procés de dol social, de comiat de moltes coses. No tan sols de la meva rutina, sinó de la vida que duia fins ara. De com era la meva manera de pensar, d'enfocar. Estic segura que els valors de moltes persones estan canviant. Almenys a mi m'està passant. Necessitava un sou mínim de “x” diners per poder sobreviure i ara veig que amb molt menys puc viure. I me n’adono com ens podem omplir el cap de coses creient que les necessitem quan realment, quan ens toca estar amb nosaltres, veiem que hi ha alguna cosa que canvia profundament. Ja no poso tant la mirada a fora sinó a dins. Què necessito jo realment? Ara sembla que si podem sortir a la terrassa i que ens toqui una mica el sol sigui mitja vida, quan abans poca gent ho valorava; no ens permetíem l'espai perquè això passés, valorant les petites grans coses de la vida.

    Ens falta alguna fase més per viure però penso que estem vivint un procés de dol social, de comiat de moltes coses.

    - Dins d'aquest canvi de valors i d’introspecció que comentàvem, heu obert la porta a les recomanacions literàries i de pel·lícules.

    Sí. Des de l'escola hem fet tot un apartat de bibliografia amb uns quants llibres que entre tots hem recopilat i que creiem que poden ser interessants per ara, abans o després del confinament. Amb la filmografia igual. Hem fet un llistat de pel·lícules que parlen de diferents tipus de trastorns i on es pugui veure com és cada un d’ells; perquè hi ha molta gent que no sap com es manifesten els trastorns. D’altres tracten de LGTBIQ i d’altres temàtiques en aquesta línia d'expansió de consciència.

    - Reprenent el tema de la solitud, tant individual com social, creus que el fet de tenir contacte humà marca la diferència d'un confinament?

    Fruit d'aquesta societat capitalista/individualista, hi ha la creença que ho hem de fer tots sols. “Hem de ser autosuficients”, i això és humanament impossible. L’ésser humà és social per excel·lència i igual que el cos necessita nutrients per alimentar-se, les emocions necessiten relacions de qualitat. Quan a la Gestalt parlem de sostenir-se, no vol dir que haguem de passar-ho sols. Parlem de la capacitat que tinc jo de poder estar en aquest present i atendre'l. Atendre l'emoció amb el que tinc en el meu entorn més immediat. No és tant em deixo sol i me’n vaig a “destrossar” emocionalment. Si puc trucar algú i fer-m’ho més fàcil també m'estic autosostenint; que no vol dir que ho hagi d'exigir, però sí que ho puc demanar. A vegades estan disponibles, d’altres no. 

    Igual que el cos necessita nutrients per alimentar-se, les emocions necessiten relacions de qualitat.

    - Existeixo perquè hi ha l'altre que em fa existir. I ara mateix si no fos per la pantalla no tindria contacte. Som éssers súper socials i la situació ens porta a la polaritat.

    Som éssers molt socials i perquè hi hagi contacte hi ha d'haver retirada. Això és inherent en el procés de socialització. Si no, entrem en un procés de confluència on jo em perdo amb l'altre; on conflueixo amb el social, amb la paranoia, i ja no vull parlar amb ningú encara que sigui a cinc metres. Per jo poder estar en contacte amb tu, hi ha una part de mi que deixa d’estar en contacte amb mi. I necessito aquesta retirada de tornar a mi per després poder tornar a contactar amb tu. Ara mateix, hi ha molta gent que s'està trobant en una retirada totalment forçosa, que per una part ens pot ajudar a ser més creatius, capaços d'escoltar-nos, de reflexionar, d'estar amb nosaltres, i alhora; si es prolonga en el temps, depèn de com sigui la persona, pot portar més problemes emocionals; trobar que ens faci fins i tot por sortir al carrer o contactar amb gent amb qui abans parlava cada dia a l’ascensor. És important que puguem anar regulant en quin moment necessito contacte i en quin moment no. Posar la mirada al meu adonar-me intern, una vegada més, per veure què és el que necessito i no quedar-me aïllat. La retirada ha d’existir perquè el contacte sigui sa. És important que puguem seguir mantenint el contacte-retirada encara que sigui a través d'una pantalla, regulant els espais, no obligant-me ni forçar-me.

    És important que puguem seguir mantenint el contacte-retirada encara que sigui a través d'una pantalla, regulant els espais, no obligant-me ni forçar-me.

    - Mantenir-se en aquest contacte-retirada amb els amics i la família seria una manera per fer el confinament més portador? 

    Que puguem parlar amb els amics i la família, sense forçar-nos, està molt bé. El més important per a mi és que puguem parlar amb algú a qui jo anomeno "un bon amic/amiga". Algú amb qui pugui parlar de veritat, des del cor; en contacte directe amb “el que hi ha”.  Algú amb qui em pugui obrir realment. Que em senti escoltada, sostinguda, acompanyada.

    - Ja per acabar, creus que tornarem a estar igual després del confinament?

    Crec que depèn del procés que hagi fet cadascú. Un metge que ha estat tretze hores treballant amb tota la por de poder-se contagiar perquè no té els recursos necessaris per protegir-se es plantejarà moltes coses després d’això. I els que hem tingut la sort d'estar a casa, podent-nos sentir una mica més i plantejant-nos preguntes més existencials i més profundes, també hi haurà una part de nosaltres que no tornarà a ser igual. També sé que som molt de costums i que fàcilment quan s’acabi el confinament l'automàtic sortirà. L'ego vol sobreviure igual que la nostra essència i és una feina que haurem de fer entre tots. Fa vint anys qui es pensava que reciclaríem a totes les cases? A poc a poc ho hem anat fent. Vull confiar que això pugui passar també després del confinament.

    Entrevista de Magda Castillo a Helena Bellod, Psicòloga Sanitaria i Terapeuta Gestalt, Membre titular de l'AETG, directora de la Escola Gestalt de Catalunya-Girona.

    Per més cafès amb la Magda:

    https://www.magdacastillo.com/fem-un-cafe

Deixa el teu comentari


Accepto la Política de privacitat.

Accepto rebre comunicacions comercials.




Política de cookies

El lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per recopilar informació que ajuda a optimitzar la seva visita a les nostres pàgines. No s'utilitzaran les cookies per recollir informació de caràcter personal. Vostè pot permetre el seu ús o rebutjar-lo, també pot canviar la seva configuració sempre que ho desitgi. Trobareu més informació a la nostra Política de cookies.

Panell configuració de cookies

A través d'aquest tauler de control podràs configurar les cookies que aquesta pàgina web utilitza. Algunes d'aquestes són essencials per al funcionament correcte de la pàgina, mentre que altres ens ajuden a millorar la seva experiència al proporcionar informació sobre com es fa servir el lloc. Trobareu més informació a la nostra Política de cookies.


Estrictament necessàries
Els ajustos estrictament necessaris per al funcionament de la pàgina web queden exempts de la directiva europea i no es poden desactivar.

Google Analytics
Les cookies analítiques ens ajuden a millorar el nostre lloc web al recopilar i reportar informació sobre el seu ús.